HA MORT BALTASAR PORCEL - AiresdeLevante

També va conrear l'assaig i el periodisme L'escriptor i periodista Baltasar Porcel ha mort avui a Barcelona. Porcel (Andratx, 1937), veu vital per prolífica, popular i premiada (24 guardons) en la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, amb una sesentena de títols i primer escriptor modern de Mallorca que es va professionalitzar, va contar fa dos anys que li va atacar el càncer i que li van extirpar un tumor en l'escorça cerebral. No es va acoquinar i fins a va narrar la seva experiència en els mitjans i en la seva última novel·la Cada castell i totes els ombres (2008, premi Sant Joan). Va proclamar el "èxit sobre la meva malaltia" confiat "en la ciència, l'atzar, la voluntat, el futur". Però el mal-mal, així al·ludeixen al tema els mallorquins, contraatacó. Fins a acabar amb la seva vida ahir, segons va comunicar la família. Estava escrivint una novel·la negra "Autor cabdal de les lletres catalanes" Centenars de persones reten homenatge a Baltasar Porcel en el Palau Mulla La notícia en altres webs webs en espanyol en altres idiomes Paradigma del autodidacta que recrece i es torna cosmopolita des de la seva arrel local, Porcel no va deixar d'escriure, fins a dies abans de la seva mort, la seva col·laboració en La Vanguardia, que va iniciar en 1967. El periodisme va ser sempre el seu altra gran passió, que va iniciar en Diari de Mallorca i abans com corrector tipogràfic del diari franquista Balears, on va conèixer a la novel·lista Conquilla Alós, clau en el seu futur primer èxit a Catalunya, en el món editorial en castellà i per a la seva professionalització com escriptor. Porcel, fill de família rural i marinera, va decidir ser escriptor i triomfar en això sent xaval. Va construir el seu món màgic i mític al voltant de la terra pobra d'Andratx, amb contrabandistes, emigrants a Cuba, mariners atrevits, històries fantàstiques i creïbles, que va fer actuals amb els canvis del turisme i la corrupció. "Amb Andratx no em vaig proposar assolir literàriament gens. Va passar que em ví obligat a escriure sobre el que coneixia. L'experiència com plataforma de la imaginació", ho va definir. Però seria aquest mite d'Andratx cada vegada més madur el qual donaria alguns dels seus llibres més importants i laureados: Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla, 1969, i la seva primera obra de fama); Cavalls cap a la fosca (1975, premio Bertrana); Els primaveres i els tardors (1986, premi Sant Jordi), i El cor del senglar (2000). La primera pedra del seu edifici literari l'havia posat en Sol negre (1961), on apareix mosén Gabriel Rabassa que, exactament una dècada abans, li havia passat els primers llibres escrits en català. Curiosament, la novel·la va quedar aparedada entre dues obres de teatre ?Els comdemnats (1959) i La simboba fosca (1962)?, gènere que gairebé va aparcar en els 60 per a donar pas a novel·les d'aventures: La lluna i el Cala Llamp (1963) i Els argonautes (1968). En els seus inicis, Porcel va ser guiat pel seu protector, el Llorenç Vilallonga de Bearn, que va dir d'ell: "un jove de 21 anys, gairebé desconegut, (està) entre les primeres figures de la intel·lectualitat catalana". Hàbil en el tracte, també va treballar amb l'equip de Camilo José Cela en Papers de Són Armadans. Mentre el boom llatinoamericà arrelava en els anys 60 a Barcelona, Porcel desembarcava en la capital catalana per a professionalitzar-se en el món periodístic i editorial. La seva literatura, en el fons, no va ser aliena a sagaszagues extenses, el realisme màgic i les personalitats excessives. Ell mateix en algun moment ho va anar, escudat durant anys després de les seves ulleres negres i una rara perilla, passejant en cotxes esportius i embotit en abrics de pells àrtiques. A pesar d'escriure sense pauses, va fixar el seu nom-marca en la premsa, la ràdio i la televisió, sempre amb un punt polemista, amb certa insolència dialèctica i excel·lent narració oral, herederada per via familiar, en particular de la seva mare. Aquesta forta personalitat li va fer xocar en més d'una ocasió amb altres personatges de les lletres i la política, sent especialment coneguda les seves pugnes dialèctiques amb Juan Marsé. Certa malvolença cap a la seva persona va venir generada pel seu pas per la mítica revista Destinació en els anys 70. Després de viatjar a la Xinesa de Mao, àfrica, Orient Mig i Estats Units es va dir seduït per l'anarquisme, però va ajudar a la refundació del PSOE d'Andratx i també es va mostrar afí als criteris de la patronal. Finalment, va acabar en l'entorn de confiança de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, qui sent banquer li va encomanar l'adreça real del prestigiós semanario, on ell havia destacat amb una de les seves especialitats, la gran entrevista en profunditat. Porcel va donar una bolcada radical a Destinació i va provocar la sortida de la major part del seu equip, especialment de les veus més esquerranes; ni Josep Pla, que creia molt en ell com escriptor, es va lliurar d'un bon encontronazo. Militant del nacionalisme cultural, l'entorn pujolista li va acabar enaltint com el millor escriptor català. Pujol mateix li va posar al capdavant del Institut Català de la Mediterrània (1988-2000) i del jurat del premi Internacional Catalunya. Aprofitant aquesta tribuna, durant els anys 90 va desgranar per a TV-3 totes les cultures del Mediterrani, la seva pàtria sentimental, objecte de diversos títols i compilacions de textos seus. I és que Porcel va ser durant molts anys, a ulls, nacionalistes, un dels pocs noms exportables de les lletres catalanes: escriptor bilingüe, sense conflictes interns, havia tendit ponts amb les elits de Madrid. A més, Porcel va ser en el seu moment interlocutor de l'expresident Josep Tarradellas i amfitrió del Rei Juan Carlos en la casita dels seus ancestres en les muntanyes d'Andratx. Més endavant, va anar fins i tot assessor de temàtica i parla catalana del Príncep d'Astúries. Aquest currículum ajudava també per a la seva candidatura al premio Nobel de literatura, com va intentar promoure sense èxit el govern català. L'escriptor va produir fins al final sense descans, tant en els camps assatgístics (d'història del món mallorquí) com en el literari, obrint-se a tot tipus de subgéneros, com va demostrar les últimes dècades criticant a l'alta societat (El divorci de Berta Barca, 1989) i als intel·lectuals que li havien qüestionat (a través del fulletó Lola i els peixos morts, 1993). El penúltim gran reconeixement arribava porL'Emperador o L'ull del vent (2001). La suma de tot això va culminar fa tot just dos anys amb el Premi d'Honor dels Lletres Catalans, el mateix any que rebia la medalla d'or del Consell de Mallorca, a la qual es va sumar el Mèrito Artístic de Barcelona (2008). Set volums d'obres completes resum fins a la data la seva vida literària, mentre la personal la recull la investigadora Maria àngels Roqué, amb qui va tenir els seus dos fills, Baltasar, periodista, i Violant, comissària d'exposicions. En la seva terra, Balears, aquest 2009 és l'escriptor de l'any. Del parnaso de les lletres catalanes, ho és per a sempre.

Jajajaja, qué miedo.

Jejeje, si, verdad?