Pensaments

Observant l’horitzó del immens mar,

amb mirada perduda dintre la ment,

mon cor deixa anar un  profund  lament,

sospirant per la dama, no ho puc calmar.

El sofrir intens no em deixa proclamar,

més voldria que la vida i aquest sentiment

poder-lo pregonar en un santament,

el meu fur intern disputa per damnar.

Aquest cor enter de sentiment i amor 

desitja sempre estimar sense límit,

si més no, no surt de la ment, el clamor,

ni la boca, ni dels llavis per tímids,

covards o prudència i no pel desamor

que processa a tots i, roman deprimit.