Camina que caminaràs, d’avui cap a ahir, i d’ahir cap a  abans d’ahir, i d’abans d’ahir, i d’abans d’ahir, i, i, i... va arribar a una cruïlla on es va trobar amb un bonic cavall de cartró que tenia unes rodes grans sota les peülles i d’aquesta manera es podia moure. El cavall era d’un color torrat i blanc, tenia una crinera preciosa i una cua llarga i arrissada.

-Hola, cavallet –li va dir l’avi.

-Hola –li va contestar el cavall-, que no te’n recordes, de mi?

L’avi va arrugar el front mentre feia memòria.

-Que potser me n’hauria de recordar?... Si t’he conegut, ja en deu fer molt temps, d’això.

El cavall va renillar enfadat.

-Mira que n’ets!... I és clar que t’hauries de recordar de mi. Aleshores tenies 4 anys i l’oncle Miquel, el germà del teu pare, et venia a buscar moltes vegades a la tarda, quan sorties de l’escola i et portava a passejar..!

L’avi va somriure de cop.

-Sí, me’n recordo, me’n recordo. Em comprava caramels, llimonada i sempre ens paràvem en una botiga de joguines que hi havia a la cantonada i miràvem l’aparador.

-I què hi havia en aquell aparador?

-Ninos, trens, bicicletes, jocs de construccions de fusta...

-I jo!

-Tu hi vas ser més tard.

-Ah, per fi te’n recordes!

L’avi es va posar content. Ja sabia on havia conegut el cavallet.

-Sí, tu... Però en aquella època eres enooorme i molt aaalt.

-No, et confons, jo no he canviat pas de mida.

-Jo et veia molt gran.

-Tu eres molt petit.

-No hi fa res, el cas és que un dia vas aparèixer a l’aparador, i jo...

-Vas demanar al teu oncle que em comprés, que volies aquell cavallet de cartró.

-Sí, i l’oncle Miquel em va dir que havia de crèixer una mica més per poder aprendre a anar a cavall i, a partir d’aquell moment, jo cada matí quan em llevava li demanava, a la mare:

-Mare, que ja sóc més gran?

-I la mare somreia i responia:

-‘Posat al costat de la finestra. Quan arribis a l’àmpit seràs més gran’. Però jo mai hi arribava. Llavors em vaig posar trist i la mare, per consolar-me, em va dir:

-D’aquí que facis els anys, ja hauràs crescut un pam.

I jo li vaig preguntar:

-I quan els faré, els anys?

-I la mare respongué:

-Després de les pluges d’abril, un cop passada la calor d’agost, a la tardor, quan comencin a caure les fulles dels arbres.

-I tu volies anar a tot arreu amb l’impermeable posat per veure si així plovia més i arribava aviat l’estiu i a l’agost no volies anar a la platja perquè de seguida vingués la tardor...

-Sí, i, en arribar setembre, un dia em van dir que era el primer de la tardor i em vaig posar a vigilar les fulles dels arbres i em feia l’efecte que mai s’acabaven de decidir a caure.

-Però llavors es va comparèixer el vent...

-Sí, i les va arrancar i les va tirar a terra i a mi m’agradava caminar-hi fent soroll en trepitjar-les amb les sabates...

-Però les nevades van arribar abans del que ens esperàvem.

-Sí, abans de l’hivern jo vaig agafar l’escarlatina i vaig estar unes quantes setmanes que no vaig poder sortir.

-I quan vas estar bo jo ja no hi era el cavallet de cartró.

-No, perquè l’amo de la botiga s’havia jubilat, havia venut totes les joguines i havia deixat el local, així, de sobte, en un batre d’ulls. Tan de presa que ni ens en vàrem adonar.

-Et va fer molta pena.

-Sí, i a l’oncle també.

-Tant que va començar a preguntar a la gent si sabien d’algú que hagués comprat aquell cavallet de cartró a la botiga de la cantonada.

-Sí, va anar a la paradeta de la castanyera i li va preguntar...

-I la castanyera li va dir... ‘que prou feina tenia torrant les castanyes en el fogonet de carbó i després ficant-les en paperines fetes amb diaris, per fixar-se en les coses que feien els altres, i que ho preguntés a l’escombriaire que, com que sempre anava amunt i avall, tot podia ser que hagués vist alguna cosa interessant’.

-I l’escombriaire li va dir...

-L’escombriaire li va dir que primer havien venut els ninos, tot seguit  els trens, després les bicicletes i més tard les construccions de fusta i, és clar, moltes coses més que hi havia en aquella botiga.

-Però ningú no volia el cavallet de cartró.

-No, perquè els nens s’estimaven més les joguines modernes i un cavallet de cartró ja resultava antiquat... L’escombriaire li va dir al meu oncle que el cavallet de cartró, junt amb un pilot de caixes buides, l’havia comprat el drapaire a preu de saldo.

-I què va fer el teu oncle en saber-ho?

-Una altra vegada va anar preguntant a tothom que a veure qui havia vist un drapaire que al seu carro portés moltes caixes buides i un cavallet de cartró d’un color torrat i blanc, amb una crinera preciosa i una cua llarga i arrissada.

-I?

-Una florista ambulant li va dir que havia vist un drapaire que tibava el seu carretó ple de caixes buides costa amunt i que alhora carretejava un sac a l’esquena d’on sortien el cap i la cua d’un cavall de cartró d’un color torrat i blanc, crinera preciosa i cua llarga i arrissada i que el drapaire havia tombat pel carrer de la dreta.

-I el teu oncle se’n va anar per aquest carrer.

-Sí, i preguntant i preguntant la bona gent li va anar indicant el recorregut del drapaire.

-Quin era aquest camí?

-Portava cap als afores del poble, a un magatzem on s’amuntegaven els objectes vells, trencats o inservibles que el drapaire anava recollint o que comprava a baix preu.

-Ho va fer el teu oncle?

L’avi, que ja no semblava tan avi perquè els ulls li brillaven d’animació i fins i tot tenia el rostre rejovenit, va exclamar alegrement:

-Bé ho saps prou tu, cavallet de cartró!

-Jo no sé res –va replicar molt seriós el cavall.

-D’acord... L’oncle va sortir del poble, va arribar al camp i tot d’un plegat va topar amb la primera masia. S’hi va acostar per preguntar si sabien alguna cosa del magatzem d’algun drapaire.

-I què li van dir?

-Doncs que en tombar el revolt de la carretera un drapaire hi tenia el seu cobert ple de cadires coixes, cistells desculats i caixes de cartró...

-I cavallets?

-Això no ho sabien.

-El teu oncle hi va anar.

-Sí.

-Va trobar el drapaire que buscava.

-Sí

-Què volia fer?

-L’oncle Miquel? –va preguntar l’avi desorientat.

-El drapaire –va replicar el cavallet carregat de paciència.

-Ah, aquell drapaire, tallava les caixes a tires amb unes tisores grans d’esporgar. Volia vendre-les més endavant a una fàbrica de paper de bon preu, i el cavallet de cartró estava al seu costat, prop de l’última caixa. El meu oncle li va preguntar amb cortesia...  ‘senyor drapaire, què en vol fer d’aquest cavall de joguina?’ i el drapaire va dir... ‘...el cos és de cartró i me’l vendré tallat a tires, com les caixes, i pel que fa a la crinera i a la cua serviran per confeccionar perruques’.

-Li compro el cavallet! –va dir el teu oncle.

-En efecte, va dir això...

-I li va comprar.

-Sí, i se’l va endur a coll i be fins a casa meva... Jo feia els anys l’altra setmana, però no vam esperar que que fos prou gran per aprendre a muntar-lo. Ja me l’havia regalat.

El cavallet va sospirar.

-Jo era aquell cavall de color torrat i blanc, amb crinera preciosa i una cua llarga i arrissada. Aquell que tu tant t’estimaves. I ara que ens hem trobat, ja ni et recordaves de mi.

-És que ara sóc vell –es va excusar l’avi.

-I amb això pretens arreglar-ho tot? Ets vell, has perdut la memòria, fins i tot no saps ni explicar contes als teus néts. No et fa vergonya?

Molt aclaparat, l’avi va respondre:

-He treballat molt tota la vida, he fet centenars de coses, és impossible recordar-ho tot amb detall.

El cavallet va renillar.

-Llavors, amic meu, ja comença a ser hora... Au, continua el camí, pot ser un passeig interessant...

L’avi li va acaronar el llom i el cavallet, entremaliat, li va picar l’ullet.