vui el govern prendrà la decisió de recuperar l’impost del patrimoni. Aquesta recuperació només s’entén en el context de demagògia electoral que, fent ús de la crisi sobre la qual el partit socialista no ha sabut posicionar-se amb puntualtiat, rigor i efectitivat, pretén treure suc de la dialèctica probres-rics.

Per concepte, no estic d’acord amb aquest impost perquè grava béns que ja han tributat i que tributen a Hisenda per altres conceptes. De fet, aquest impost només existeix a l’Índia. Una altra cosa seria parlar d’un impost a grans fortunes, amb el qual estaria d’acord, però no es poden confondre rics i grans fortunes. I encara menys es pot  acceptar que aquest impost de patrimoni tal com el recupera el govern del PSOE qui afectarà substancialment és a les classes mitjanes. L’impost no recau sobre els patrimonis més alts, que tenen altres instruments i mecanismes de cotització, i fins i tot d’evasió de la fiscalitat.

No sé quina decisió prendrem respecte al vot, però reitero que conceptualment per a nosaltres no és acceptable que es jugui amb la dialèctica de rics i pobres, que acaba castigant les classes mitjanes, que són les que vertaderament suporten el sistema tributari. Una reforma fiscal a Espanya és necessària i cal plantejar-la amb rigor i seriositat. Mentre hi hagi un impost que gravi les rendes de treball del 46 al 49% a Catalunya, és obvi que hi haurà molta gent que mitjançant societats interposades pagaran només el 20%. Necessitem una reforma de la fiscalitat que sigui equitativa, però no un nou impost improvisat. Aquesta mateixa setmana veus del govern han dit coses completament diferents al respecte. Mentre el portaveu, José Blanco, ha dit que afectarà nomes 90.000 persones, el candidat socialista afirma que seran 300.000, i finalment només ho farà a 160.000.