Autor: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat
En un barri hi havia un edifici de deu plantes, una per família. En una reunió dels propietaris, decidiren per 9 contra 1, que com que la família que vivia al pis 10è tenia més bona vista que les altres, per tal de compensar la 'discriminació visual' que patien les 9 famílies que vivien als nou primers pisos, l’ascensor només pujaria fins al pis 9è. Del 9è al 10è s’hauria de pujar a peu.
En una altra reunió, i a causa de les subvencions rebudes per part de l’Ajuntament, els propietaris dels pisos, també per 9 contra 1, aprovaren que els xiquets dels pisos de l’1 al 9 rebrien unes ajudes escolars. Però no els xiquets del pis 10è.
En una altra reunió, i també per 9 contra 1, es decidí que la neteja de l’escala només seria la corresponent al tram des del pis de l‘1 al 9. Però no del 9 al 10, neteja que hauria de fer la família que vivia al pis 10è.
En una altra reunió de veïns, s’acordà, també per 9 vots favorables i un desfavorable, que la família que vivia al pis 10è pagaria un suplement, justament per la posició privilegiada que tenien, pel fet de viure en el pis més alt i per tant, de tindre més bona vista.
Un dia, el matrimoni i els fills del pis 10è decidiren que ja n’hi havia prou. Que no aguantaven més discriminacions. Per això, avisaren els altres veïns que ells se n’anaven a un altre bloc de pisos, per tal de no haver d’aguantar més humiliacions.
Els propietaris dels primers nou pisos feren una reunió (a la qual no assistiren els membres de la família que vivia al pis 10) en la qual prohibiren als propietaris de la família del pis 10è, que abandonaren la finca.
Malgrat tot, els membres del pis 10 d’aquella finca decidiren d'abandonar la casa, cansats de tantes humiliacions. Les famílies dels pisos 1 al 9 amenaçaren la família del pis 10, argumentant que no trobarien cap altre pis a la ciutat. I que els fills, si abandonaven aquell barri, no trobarien plaça a l’escola. Els propietaris dels pisos 1 al 9 digueren a la família del pis 10è que ells tenien influències en el Consell Escolar de l’escola del barri on aniria a viure la família del pis 10è i que els menuts no tindrien plaça.
El dia que la família del pis 10 abandonava aquella finca, 'casualment' l’ascensor no funcionava. El matrimoni i els fills hagueren de baixar llibres, mobles i roba, a peu, per tal de carregar-ho al camió que els traslladaria a la seua nova vivenda.
Els veïns dels nou primers pisos no es van oferir en cap moment a ajudar la família que se n’anava. Això sí, els van acomiadar amb insults i menyspreus.
La família del pis 10, pacientment, va baixar per l’escala tots els objectes que tenia al pis i, després de carregar-ho al camió, se n’anà al nou pis que van comprar, on van ser molt ben acollits. Malgrat les amenaces dels propietaris dels pisos de l’1 al 9, els xiquets tingueren plaça a l’escola del barri on s’havien traslladat.
El matrimoni, una vegada instal·lat a la nova vivenda, va recordar aquella frase de Martin Luther King: 'Si no ens dobleguem, no ens pujaran al damunt'. I van recordar també, unes frases que no han oblidat mai més:
TRADUCCIÓN
En un barrio había un edificio de 10 pisos, uno por familia.
En una reunión de propietarios deciden por 9 votos a favor y 1 en contra, que los habitantes del piso 10º gozan de mejores vistas y, para compensar la "discriminación visual" que sufrían las 9 familias que vivían en os 9 primeros pisos, el ascensor sólo subiría hasta el piso 9º. Del 9º al 10º se tendría que subir andando.
En otra reunión, y a causa de las subvenciones recibidas de parte del Ayuntamiento, los propietarios de los pisos, también por 9 contra 1, decidieron que los niños de los pisos del 1 al 9 recibirían ayudas escolares; no así los niños del 10º piso.
En la siguiente reunión, y también por 9 contra 1, se acordó que la familia del piso 10º pagaría un suplemento, justamente por la posición privilegiada que tenían popr el hecho de vivir en el piso más alto y gozar, por tanto, de mejores vistas.
Un día, el matrimonio y los hijos del 10º piso, cansados de tantas discriminaciones, decidieron no aguantar más. Por ello, avisaron a los demás vecinos de que se iban a otro bloque de pisos para no tener que sufrir más humillaciones.
Los propietarios de los 9 primeros pisos hicieron otra reunión (a la cual no asistió la familia del 10º) en la que se prohibió a los habitantes del piso 10º abandonar la finca.
A pesar de todo, los habitantes del piso 10º decidieron abandonar la casa.
Las familias de los pisos del 1 al 9 amenazaron a la familia del 10º argumentando que, si se iban no encontrarían ningún otro piso en la ciudad y que los niños no tendrían plaza en la escuela ya que ellos tenían influencias en el Consejo Escolar del barrio donde iría a vivir la familia del piso 10º.
El día que la familia del pis 10º abandonó la finca, "casualmente" el ascensor estaba averiado. El matrimonio y los hijos tuvieron que cargar con todas sus pertenencias (muebles, libros, ropa,...) y bajarlos andando hasta el camión que les llevaría a su nueva residencia.
Los habitantes de os 9 primeros pisos no se ofrecieron en ningún momento a ayudarles. Eso sí, les despidieron con insultos y menosprecios.
La familia del 10º piso, pacientemente, fue bajando por la escalera sus enseres hasta subirlos al camión que les llevó a su nuevo piso, donde fueron muy bien recibidos.
A pesar de las amenazas de sus antiguos vecinos, los niños tuvieron plaza en la nueva escuela.
El matrimonio, una vez instalados en la nueva vivienda, recordaron aquella frase de Martin Luther King: " Si no nos doblegamos, no se nos subirán a la espalda". Y recordarpon, también, unas fgrases que no olvidarán jamás:
Tema anterior
Primer 
