"Tres elements podem destriar de l'art descriptiu d'en Ruyra: minuciós sentit decoratiu d'orfebre o miniaturista; sentit poètic infós per la presència activa de la imaginació i de l'emoció; sentit vitalista de la realitat que té el secret d'animar les coses descrites. [...]

El rem de trenta-quatre és tot un monument. En el seu assumpte, tan senzill -el naufragi d'una vulgar barca de pescadors-, ha trobat Ruyra l'avinentesa de lluir fins al grau màxim les seves genials facultats de narrador. Això ja no és prosa, per bé que sigui escrit en la prosa més ferma, viva i més acolorida que hagi mai brollat de la ploma d'un escriptor en llengua catalana. És prosa, sí, però fulgurant, tan xopa d'entusiasme creador, que la llegim com si fos ritmada, amb un ritme pregon i cordial que desafia tot intent d'anàlisi. [...] I és que Ruyra, que sabia mirar la natura i la vida amb els ulls tan nítids i penetrants, trobava sempre en les fondàries de la seva visió del món extern l'espurna de llum d'un món superior, l'oreig de l'alenada de la Divinitat que infon vida i beutat a totes les coses."

(Manuel de Montoliu: "La vida i l'obra de Joaquim Ruyra", dins Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1964, 2a ed.)

* * *

"Marines i boscatges, que conté al meu entendre, la millor prosa de Joaquim Ruyra, que és, al mateix temps, la millor prosa en llengua catalana, que s'ha escrit en llengua moderna; els primers llibres -probablement els més remarcables- de Caterina Albert, "Victor Català". La publicació de l'obra bàsica de Ruyra. Marines i boscatges, constitueix, al meu entendre, el timbre de glòria més alt de la revista Joventut. Ruyra conegué com ningú la nostra llengua; en maneja l'esperit d'una manera perfecta; en domina la intel·ligibilitat i tots els seus matisos fins a extrems insuperables."

(Josep Pla: Obra completa, volum 32, p. 271)

* * *

"És inútil! En aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n'estic tan impregnat, que no podria escriure'n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge -l'arrasà."

(Josep Pla: "Aigua de mar", dins Obra completa, volum 2)

* * *

"Ruyra no era allò que anomenem un novel·lista, ni tampoc, gens ni mica, un assagista, sinó, fonamentalment, un pur narrador. Dels que conten, vull dir, personalment allò que conten. Fins a un cert punt -Riba ho indicava- a la manera dels narradors èpics. Però només fins a un cert punt, perquè no l'interessaven gaire ni la fabulació ni el desplegament de grans històries, i es limitava a contar petits episodis. I no pas episodis lligats amb un moment històric precís. Josep Maria Capdevila ho subratlla amb raó com un salvetat en la indicació que fa d'un possible lligam amb Mazoni, per una altra banda molt plausible en allò que correspon a l'admirable i equilibrada continuïtat de l'estil narratiu. [...]

Ha estat molt escampada la idea d'un Ruyra a qui la manifestació de la fe cristiana portava a un alliçonament incessant i tornava púdic fins al puritanisme i fins a l'apocament. No diré pas que no parlés -i ho trobo ben natural- de la seva fe vivent. Ni que, fill com era de les tradicions vigents en una època molt més primmirada que l'actual en l'expressió dels aspectes sexuals, no sigui possible de trobar en els judicis que en feia en la vida real alguna preocupació excessiva. Però no pas en l'obra de creació literària. No s'inclinava a exhibir terboleses, però el desig de respondre a la imatge de la realitat el priva d'ignorar-les i, encara més, de presentar-les desfigurades, o bé disfressades amb els atributs suposadament transcendentalitzadors de la passió romàntica. Pintava d'una manera corprenedora -però alhora inequívocament humana- els amors ingenus d'en Garet, tal com els trobava en al vida real. Però, quan s'havia d'encarar amb amors d'altres menes, no reculava. Si bé els tractava amb una certa economia de paraules evocadores -per una altra banda, molt llògica i ben normal en els temps dels quals ell procedia, i també en molts escriptors posteriors- mai no defugia els aspectes d'humanitat plena. [...]

[Ruyra] era l'escriptor veritable, que es llença a crear-se un llenguatge propi. Avui coneixem -publicats amb les obres completes- una part important dels repertoris de paraules i maneres de dir que es feia per al seu ús personal. Capdevila remarcava que tenia sempre diccionaris a sobre la taula: "El llatí, el francès, abans el de Labèrnia, avui el de Fabra. Contínuament els consulta, els llegeix a fragments, els anota..." I és el mateix Capdevila qui conclou que el diccionari és "un antídot contra les influències" .

En l'esforç de Ruyra per a fer-se el llenguatge que li feia falta, hi havia també la contribució -necessària per a ell, però alhora per a tots- a l'esforç comú de refer la llengua literària comuna. I és evident el servei que hi podia fer un escriptor tan concienciós i tan conscient com ell. En la seva obra autèntica -les narracions-, no escrivia ni un sol mot perquè sí. Sempre sabia què volia dir i, de fet, sempre s'adonava de si ho deia. Així, dons, no era cap casualitat si, en la conclusió d'una de les narracions més belles que va escriure, la visió del camí que de cara a l'avenir obria, en la vida d'un adolescent, un "primer lustre d'amor" -i és probable que parlés d'ell mateix-, quedés fixada en una comparació, diria, proustiana, que és, en tot cas, una de les imatges més perfectes i més profundament imaginatives que recordo d'haver llegit. La d'aquell carro que prossegueix la marxa "com una nau en mar de bonança", i d'aquelles rodes que "van voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps". "

(Maurici Serrahima: Fragments de Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972)

* * *

"En el seu conjunt, l'obra de Ruyra es caracteritza per dos elements fonamentals: En primer lloc, pel seu pregon catolicisme, la qual cosa, literàriament, significà el rebuig de tot naturalisme i de concessions sensualistes a les seves narracions (llevat d'alguna narració com Jacobé o Fineta.) El món de Ruyra és un món ordenat, governat per lleis lògiques, un món segur on es confirma la bondat divina, i amb un ritme propi que es voldria indestructible, al qual ha d'adaptar-se l'home. En segon lloc, i per dir-ho amb paraules seves, l'obra de Ruyra es caracteritza per la consideració de l'escriptura com a treball, és a dir, com a recerca constant de la frase perfecta, justa i exacta: de la frase que defineixi, a partir d'una tasca investigadora i reflexiva, l'objecte narrat.

Vist això, no ha d'estranyar-nos que quan Ruyra volgué conrear la novel.la llarga li fos pràcticament impossible: la que ve emprendre, La gent del mas Aulet, restà inacabada. El seu terreny era el dels espais curts, on un tema molt concret, gairebé mínim, li permetia d'endegar una descripció minuciosa i acurada dels seus paisatges favorits. En aquest sentit és del tot simptomàtic que Pla, un bon lector de Ruyra, pugui descriure tota la costa mediterrània excepte Blanes, lloc reservat, sembla que ja històricament, a Joaquim Ruyra."

(Antoni Carbonell: Anton M. Espadaler, Jordi Llovet i Antònia Tayadella, Literatura Catalana. Barcelona: El Punt/Edhasa, 1979)

* * *

"Marines i boscatges ofereix la formulació d'un microcosmos literari coherent i complex. A tal efecte, i en convergència amb la tècnica narrativa modernista, cada narració no sols es defineix per ella mateixa sinó en relació a la seva distribució dins el conjunt de l'obra. Cada narració explicita l'anàlisi d'un aspecte de la realitat, alhora que esdevé un fragment del total. De l'articulació adequada de cadascun s'obté una unitat superior, un engranatge lineal i progressiu que dibuixa una visió múltiple. Fet que implica no sols una tria acurada de cada element, sinó la fidelitat definitòria de cadascun d'ells. No hi ha reaparicions circumstancials de motius, descripcions, personatges,... Des del moment en què apareix un element queda definit i la seva caracterització es manté fins a la fi del discurs o s'integra en una unitat més àmplia.

Segons el mecanisme de la bipolaritat, del dualisme intrínsec i, alhora, indestriable que presenta el llibre, podem dividir-lo en dues grans parts: la corresponent al primer llibre, a les vuit "Impressions", i la que conté les set narracions restants: les "Fantasies", llibre segon, i les "Novel·letes", llibre tercer. A més a més de la progressiva importància que pren la fabulació, cada part es defineix pel plantejament d'un conflicte principal. La primera part, la corresponent a les "Impressions", explicita les relacions tensionals entre l'home i el món. Assistim tant al seu descobriment (a través d'un protagonista-nen) com a la seva interrogació o acceptació, quan el personatge-narrador és un jove o un adult. La construcció d'aquest personatge-narrador i la convenció narrativa del record constitueixen la base caracteritzadora d'aquestes narracions. En la segona part, en canvi, el conflicte no prové de la contemplació i reflexió del món sinó dels personatges mateixos. És el desig d'alguna cosa o l'amor la causa central de la tensió que, al mateix temps, s'incorpora a la interrogació global del món. En les "Fantasies", llibre que, en certs aspectes, fa de pont entre el primer i el tercer, aquests dos temes encara es formulen amb mecanismes propis de la primera part, però es caracteritzen per la irrupció de l'irreal.

Mentrestant, les "Novel·letes" recuperen el mecanisme del record o testimoniatge per imbricar-lo amb la fabulació mateixa."

(Lluïsa Julià: Joaquim Ruyra, narrador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, col. Biblioteca Serra d'Or, 1992)

* * *

"In 1983, a Catalan poet, Marià Manent, outstanding for his discovery and translations of modern English poetry, pointed to the "undeniable resemblance between certain passages of Ruyra and highly characteristic moments in Conrad's work. El rem de trenta-quatre naturally makes one think of Typhoon", he noted,"and also brings to mind Conrad's observations about storms at sea in one of his best books, The Mirror of the Sea".

[...] Beauty becomes the overriding goal, turning into a kind of religion to which everything is sacrificed. Both writers, true wordsmiths, were obsessed by inopportune assonance, unnecessary repetition, by anything which might constitute artistic falsity.

This coincidence of symbolic and poetic conceptions of narrative language has its origins in the admiration of both writers for French symbolism and, more specifically, in the devotion they professed for Paul Verlaine. The descriptions of the storm at sea or man's struggle against the elements are conceived, both in Typhoon and in The Long Oar, as poetic images based on rhythm and sonority. This stylistic coincidence towards the lyrical novel is reinforced by their different evolutions. Conrad has his origins in realism and naturalism as Tales of Unrest demonstrates. Ruyra, in turn, was greatly influenced by romantic forms, which devoloped late in the Iberian Peninsula, but would move rapidly from romanticism to symbolism.

Moreover, while Conrad insisted that poetry as a genre was incomprehensible to him and that he had never cultivated it, Ruyra always alternated prose and poetic production. This fact which draws attention to the enormous influence of symbolic forms at the end of the nineteenth century, also denotes a factor wich makes the subsequent evolutions of the two writers more intelligible. Amongst other reasons, if Conrad moves towards the long novel, it is because he abandons the poetic vision of narrative while Ruyra who remains true to it, will always be linked with the short story and with the cultivations of poetry, with brief forays into the short novel."

(Lluïsa Julià, Trad.: Julie Flanagan: Conrad's Typhoon. A Joaquim Ruyra. The Long Oar. Warminster, Aris & Phillips Ltd and The Centre for Mediterranean Studies, University of Bristol, 1994)

* * *

"[...] A Malgrat vàrem passar més de dos anys, i allà vaig fer-me amic d'un dels fills de la casa que ens havia acollit, l'aleshores jove Ramon Turró, qui fou el meu principal mestre de literatura. Jo fins aleshores havia fet algunes poesies en català i en castellà. En Ramon Turró simpatitzà amb mi, i em féu conèixer els grans escriptors romàntics: Goethe, Schiller, Byron, Víctor Hugo, etc., me'ls llegia amb veu alta, indicant-me amb força bon gust els passatges més bonics, les frases més enginyoses, com les situacions més dramàtiques i els epítets més fantasiosos. Encara més atenció que en els romàntics em feia posar en les obres de Shakespeare. També em llegia Racine i Corneille, però no eren sants de la seva devoció. Ell i jo aleshores érem romàntics entusiastes; quan més endavant vàrem llegir traduccions d'Homer i d'altres escriptors grecs, no dubtàrem a adjudicar-los la palma, i ens férem devots seus. En Turró (el qui després fou conegut com a biòleg notable era aleshores literat. Escrivia en castellà unes composicions molt sentimentals i d'aire filosòfic titulades Meditaciones i un drama en prosa, irrepresentable per la seva llargària, titulat Atila, i jo n'escrivia un altre, també en prosa castellana, també de dimensions immenses i també irrepresentable, titulat Roderico, que començava amb la mort de Witiza i havia d'acabar amb la batalla de Covadonga. En l'un i en l'altre, sobretot en el d'en Turró, hi havia coses mot boniques. En Turró era home de gran imaginació i la figura més dominant del seu estil era la hipèrbole. Tenia escenes d'un gran dramatisme i relacions verament poèmiques. Quan fou conegut com a biòleg es donava vergonya que ningú conegués les seves antigues aficions literàries. Ja a les seves velleses li vaig parlar de l'Atila i em pregà que no en digués res.

Ell i jo, érem anticatalanistes: és a dir consideràvem el català com un patois i creiem que tot espanyol havia d'escriure en castellà.

[...] Mentrestant havia agafat gust al català; però continuava escrivint en prosa castellana. La prosa catalana em costava molt. A poc a poc vaig anar-hi prenent gust i provant recursos, i ja no vaig escriure més en castellà."

(Joaquim Ruyra: "Joaquim Ruyra ens explica la seva vida", reportatges literaris de la revista Flama, 28 d'octubre de 1934)

* * *