"El tradicional acte reivindicatiu en suport del català arriba enguany a la seva 45a edició.

La tomba de Pompeu Fabra al cementiri de Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, ha estat un any més el lloc escollit per iniciar una edició més de la simbòlica renovació de la Flama de la Llengua Catalana. En la seva 45ª edició, són cinc entitats excursionistes de Reus les que organitzaran el "peregrinatge" de la flama que finalitzarà a Montserrat on crema perpètuament. Segons ha explicat Francesc Escoda, portaveu de les entitats organitzadores, la renovació de la flama és una oportunitat de "refermar" el compromís amb la llengua catalana, d'una banda, i de retre homenatge a la figura de Pompeu Fabra, "seny ordenador" del català, i molt vinculat al món excursionista."

POMPEU FABRA I POCH

Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, 20 de febrer de 1868 – Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948) va ser un enginyer i filòleg català que es destacà com a establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però van morir-ne deu i van quedar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) va ésser proclamada la I República a l'Estat espanyol, i el seu pare, que era republicà, fou elegit alcalde de la vila. Encara que la família es va traslladar a Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre recordà el seu orígen gracienc.

Fabra inicià estudis d'enginyeria industrial, que progressivament alternà amb una forta inclinació autodidàctica per la filologia. El 1891, l'editorial de L'Avenç li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç, campanyes que foren els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que provocaren arborades polèmiques i constituïren l'esbós de la futura normativització.

El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Tot i l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores retornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans, les quals, al costat de fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió. Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica Catalana, adoptada com a oficial, s'inicia una etapa que culmina el 1931  amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents.

L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El Diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a "Diccionari Fabra", fou pensat com l'esbós d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del seu diccionari poden resumir-se en:

1. Exclusió d'arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per als parlants.
2. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
3. No-admissió de mots forasters manllevats a altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.