Catalunya: una Nació oprimida i fragmentada, sense Estat propi


Catalunya és una nació oprimida per Espanya. Castella (després transformada a Espanya) es va annexionar a la nació catalana en 1479, donant-li un vernís de "unió dinàstica". El poble català constitueix una nació estable de persones formada històricament al voltant de quatre caràcters principals:

1. El mil·lenari idioma català procedeix del llatí i és l'única llengua de la nació catalana.
2. El territori: de Salses a Guardamar i de Garrotxa fins a Maó. És a dir, de la serra de les Corberas, fins al riu Segura i del riu Cinca fins a la illa de Menorca.
3.- La cultura.
4.- La història.

Catalunya és una nació oprimida perquè no pot exercir plenament els seus drets nacionals: drets jurídics, polítics, administratius, lingüístics, culturals, socials i econòmics. Com a nació, Catalunya no és diferent de les altres nacions de la seva al voltant europeu, França, Espanya, Itàlia, Alemanya... L'única diferència és que aquestes són nacions lliures, amb estat nacional propi, mentre que Catalunya, desgraciadament, no.

Els drets nacionals de Catalunya es fonamenten en una llarga història política. La nació catalana consta de deu milions d'ànimes; està situada a l'oest del Mar Mediterrani. Durant més de mil anys s'ha anat configurant amb un idioma i una cultura propis; amb unes arrels religioses i una evolució social i política netament diferenciades, les quals han donat aportacions remarcables en la cultura universal.

Durant 700 anys, Catalunya, la nació catalana, ha tingut el seu propi estat independent i encara, avui dia, ho vol restaurar sota la forma d'una república sobirana. En sintonia amb les aspiracions de llibertat, justícia i pau. I d'acord amb l'emergent i general reconeixement dels drets dels pobles a la llibertat i a unes institucions pròpies de govern, per mitjà de l'exercici del dret a l'autodeterminació.

Avui dia, després de 25 anys d'autonomia i malgrat l'existència de parlaments propis, de governs autònoms i de pràctiques polítiques democràtiques, es constaten les greus limitacions d'un marc polític que nega la reunificació i independència de Catalunya.

Espanya i França posen en perill la continuïtat del nostre idioma, de la nostra cultura i del nostre dret civil. manté un tracte fiscal discriminatori. Impedeix la presència directa de Catalunya a Europa i en la sorra política internacional. Fa impossible l'articulació i posterior unió entre les institucions de les quatre regions de la nació catalana: entre la Catalunya del Nord, la del Centre, la del Sud, la Insular i Andorra.

Actualment, l'extensió de la consciència nacional catalana, la composició soci-política i la voluntat de restablir l'estat nacional català, són una mica diferents a cada regió de Catalunya. Això condiciona el ritme per aconseguir-ho.

Per tant, primer afirmem el dret que té tota Catalunya a recuperar la independència que Espanya li va usurpar. Sota el vernís subtil d'una unió dinàstica, s'ocultava l'annexió pura i simple de Catalunya per part de Castella (després transformada a Espanya).

La Nació Catalana

Catalunya té les següents regions històriques:

La Catalunya del Nord (administrada i ocupada per França).
La Catalunya Central (o Principat de Catalunya, amb la Franja de Ponent, sota administració aragonesa).
La Catalunya del Sud (o País Valencià).
La Catalunya Insular (o Illes Balears i Pitiuses).
L'Estat d'Andorra.

Són regions que comparteixen una sola identitat nacional, caracteritzada per la mateixa llengua, la catalana, la cultura i el marc geogràfic.

El poble català, amb una consciència col·lectiva comuna, aspira a continuar sent protagonista de la seva pròpia història. Això significa la recuperació de la seva reunificació, independència i sobirania. És a dir, restablir el seu estat nacional, que ha d'englobar tot l'espai territorial català; de Salses fins a Oriola i de Garrotxa fins a Maó.

La nació catalana té dret a l'autodeterminació. A exercir-la quan lliurement la consideri oportuna. L'autodeterminació de Catalunya l'han de decidir els deu milions de catalans, no tots els habitants de l'Estat espanyol.

La nació catalana té dret a recuperar la seva independència, dins de la seva integritat territorial. Té dret a dotar-se de les institucions polítiques, pròpies d'un estat independent, lliure i sobirà.

La constitució de l'estat nacional català s'iniciarà quan ho decideixi tota la nació catalana, per iniciativa una o més de les seves regions.

Afirmem el dret dels homes i dones de la nació catalana i de les seves organitzacions, a seguir treballant per a la reconstrucció de la unitat nacional.

Catalunya s'ha de dotar de les institucions pròpies d'un estat independent, lliure i sobirà.

Catalunya ha de poder establir lliurement les seves relacions internacionals i ha de participar en la construcció d'àmbits polítics més amplis i d'un món més just i solidari.

Catalunya ha de ser membre de les organitzacions del sistema de les Nacions Unides, de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa; així com de la resta d'organitzacions intergovernamentals mundials i regionals.

Catalunya ha de formar part de la Comunitat Europea, amb els mateixos drets i deures que la resta d'estats membres. I tots els estats europeus han d'evolucionar fins a la consecució de la unió política i econòmica.
Catalunya ha d'establir unes noves relacions amb la resta de nacions que configuren l'Estat espanyol. Sobre la base de la igualtat i el reconeixement de les respectives sobiranies; i amb la voluntat de cooperació.

Catalunya ha d'exercir els poders legislatiu, executiu i judicial, sense més limitacions que les derivades de la lliure pertinença a instàncies internacionals. Catalunya ha d'organitzar el seu propi model d'administració.

Catalunya ha de recaptar els seus impostos i disposar dels seus recursos financers, en el marc del procés europeu d'integració econòmica. I ha d'exercir, amb llibertat, la solidaritat envers les altres nacions.

Catalunya ha de regular el marc d'actuació dels agents econòmics i de les seves relacions. I ha de decidir el disseny de la política econòmica, demogràfica, laboral i social.

Catalunya ha de regular el règim de la sanitat i de la seguretat social; i si finançament adequat, amb la finalitat de garantir el benestar social de tots els seus ciutadans.

Catalunya s'ha de dotar d'un exèrcit nacional, regular, professional i permanent. L'exèrcit català assegurarà la defensa del territori i la seguretat interior, quan els Mossos d'Esquadra no donin proveïment; sota la primacia del poder civil en temps de pau. Ha de contribuir a una nova estratègia de pau i seguretat europea i mundial, en el marc de les Nacions Unides.

Catalunya ha d'estar en condicions de conjurar qualsevol agressió militar o demogràfica. En temps de pau tindrà un exèrcit mínim de 100.000 soldats, en files. En guerra, tots els catalans i catalanes de 18 a 45 anys podran ser mobilitzats.

Catalunya ha de restablir la institució mil·lenària del *somatén (protecció civil armada), com una gran reserva estratègica de l'exèrcit i dels Mossos d'Esquadra (la policia catalana). Catalunya s'ha de dotar d'un servei de policia integral, el dels Mossos d'Esquadra, amb plenes competències i degudament ampliat.

Catalunya ha de delimitar l'ús i l'ordenació del seu territori. Ha de protegir i restaurar el medi ambient i el paisatge. Ha de fomentar un model de desenvolupament *autosostenible i harmònic envers la naturalesa.

El català serà l'únic idioma nacional i oficial en tota Catalunya. L'anglès serà l'únic idioma de les relacions internacionals. Tant el català com l'anglès seran d'ensenyament obligatori a l'escola pública i privada de Catalunya. A Catalunya, la llengua espanyola sempre serà estrangera, independentment de si es parla molt o poc.

Les institucions de govern han d'assegurar la primacia social, en tots els usos públics, de l'idioma català. Catalunya ha de garantir el respecte dels drets lingüístics personals, referents a altres llengües usades al seu territori. L'occità continuarà sent la llengua oficial del la Val d'Aran.

Catalunya ha de fomentar el desenvolupament de la seva identitat cultural i ha de participar en l'elaboració de la política cultural europea. Ha de desenvolupar, també, una política científica i de recerca tecnològica, d'acord amb les seves prioritats.

Catalunya ha de determinar el seu model educatiu, d'acord amb la seva tradició pedagògica, amb la finalitat de crear una escola que asseguri la catalanitat en l'idioma, els continguts i les actituds; i que fomenti els valors democràtics.

Catalunya s'ha de constituir com a espai nacional de comunicacions, que garanteixi el desplegament dels mitjans de comunicació catalans i els drets personals de tots els residents al seu territori.

Catalunya ha de participar en l'elaboració d'un nou model comunicatiu europeu, que permeti la protecció de les comunitats culturals més febles i la pluralitat informativa.

Catalunya ha de fomentar la participació internacional de les seves organitzacions no governamentals (ONG). Catalunya ha de participar directament en el moviment olímpic mundial i en la pràctica esportiva internacional, mitjançant el seu propi comitè olímpic i les corresponents seleccions nacionals.

Catalunya es reserva el dret sobirà de ser solidària amb qui vulgui. Això vol dir que Catalunya pot ajudar a alguns països del Tercer Món, i no fer-ho amb Andalusia, Extremadura i Aragó (Espanya), si així ho determina el govern català.

Catalunya ha d'establir la seva política immigratòria. Ha de decidir sobre quan cal obrir o tancar les portes de la nació a la immigració, facultat que li dóna la sobirania. Catalunya ha d'eliminar totes les discriminacions entre els ciutadans i ha de promoure models de societat més lliures i fraternals.

Catalunya ha d'establir una política demogràfica, poblacional. Si arriba el cas d'un creixement zero o en el pitjor dels casos, que hi hagi més defuncions que naixements, sense vacil·lacions, Catalunya ha d'adoptar una política *natalista, a fi d'assegurar la seva continuïtat física.

El poble català, les seves institucions, formacions polítiques, entitats i associacions de tot gènere, han d'actuar de forma decidida, pacífica i democràtica, amb la finalitat d'aconseguir aquests objectius.

El poble català demana al poble espanyol, a la resta de pobles europeus i de tot el món, als seus representants; que reconeguin el dret que té tota Catalunya a la seva independència i reunificació. Demanem que no entorpeixin el seu camí cap a la sobirania plena.

Demanem a les Nacions Unides i a la resta d'institucions internacionals que reconeguin la legítima aspiració de Catalunya a formar part, directament, de la comunitat de les nacions, a fi de contribuir a l'enfortiment de la democràcia, a l'establiment de la justícia, al desplegament de les llibertats i a la consolidació de l'estabilitat, la governabilitat i la pau.

El dret a formar un Estat nacional propi. Una llarga història.


1.- La realitat nacional catalana.

La nació catalana és va formar a partir del segle IX, a cavall del Pirineus. Inicialment va constituir la marca o frontera entre l'imperi franc i l'àrab.

Ja des del seu origen, Catalunya ha estat vinculada sempre a Europa. Des de si territori inicial, el poble català va avançar enfront de l'islam fins a arribar a Múrcia i a les Illes Balears i *Pitiusas. En menys d'un segle, entre el 1148 i el 1245, Catalunya pren la seva configuració nacional.

L'espai nacional sota la casa comtal de Barcelona, es va estructurar en tres grans unitats internes: el Principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca; entorn dels centres urbans més grans: Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Perpinyà.

El poble català s'ha constituït al llarg de la història, a partir de la confluència, sobre els elements autòctons, de moviments migratoris procedents, en diverses èpoques, d'Occitània, Aragó, Murcia i Andalusia.

Catalunya i la seva consciència nacional es basen en un procés permanent d'assimilació social, lingüística i cultural, d'elements heterogenis dins d'una societat que ha demostrat una capacitat remarcable d'evolució econòmica i de transformació social.


2.- La independència de la nació catalana

En la memòria històrica del poble català, hi ha la consciència d'haver gaudit durant 700 anys d'una independència total i secular. Ja des de l'Alta Edat Mitjana, els comtes de la casa de Barcelona es transformen en sobirans de fet, per sobre del conglomerat de comtats catalans i també en relació amb els reis i emperadors francs.

A partir del 1137, els comtes de Barcelona són també reis d'Aragó, per unió dinàstica. I a partir de 1516 Catalunya-Aragó i Castella tenen el mateix rei; també per una funesta unió dinàstica que en realitat va ser l'annexió de Catalunya-Aragó per part de Castella. Per tant, va anar en 1516 que Castella-Espanya va liquidar la independència de Catalunya. Ja que sense un rei propi, va deixar d'existir l'estat nacional català. En les monarquies absolutistes, solament la persona del rei encarnava i representava la independència i sobirania d'un estat.

Malgrat aquesta annexió, Catalunya va continuar amb un règim constitucional i una autonomia important. Va conservar una administració, una jurisprudència, una política fiscal, monetària i econòmica, pròpies. I en ocasions, fins a unes relacions internacionals pròpies.

Entre 1640 i 1652, Catalunya, amb ajuda francesa, va lluitar per la seva independència en la Guerra de Separació o "*dels *Segadors", contra Espanya. El Tractat dels Pirineus del 1659 va establir la pau i el rei d'Espanya va cedir al de França el nord de Catalunya, que encara avui està annexionat a l'Estat francès.

Portugal va aprofitar que els espanyols estaven molt ocupats a fer la guerra contra Catalunya, per separar-se d'Espanya, amb l'ajuda de la diplomàcia anglesa.


3.- L'època de submissió i de resistència

A conseqüència de la guerra de Successió (1702-1714) es va signar el Tractat de *Utrecht, pel qual la nació catalana se sotmetia a les lleis d'Espanya i el seu territori va quedar dividit amb la cessió de Menorca a la corona britànica.

Els intents d'Espanya de centralitzar el seu estat, de tall castellà, van xocar sistemàticament amb l'oposició dels diversos sectors socials i polítics del poble català. Ja en el 1769 representants catalans van presentar al rei espanyol un memorial de denúncia del tracte colonial que es donava a Catalunya. Es reivindicava l'idioma, l'economia i l'administració pròpies. Durant la Revolució Francesa, *Robespierre en persona va visitar Catalunya, a fi de guanyar-la per a la seva causa. Va entrar a Barcelona portant en una carpeta la "Constitució de Catalunya" ja redactada; no li van fer cas. Napoleó *Bonaparte va voler fundar un govern català titella, no independent ni sobirà, que li ajudés en la seva guerra contra Espanya; va fracassar.

Des de la segona meitat del segle XVIII, Catalunya està present en el desenvolupament industrial europeu. Això fa incrementar encara més les diferencies soci-econòmiques entre Catalunya i Espanya.

Al final del primer terç del segle XIX, sorgeix el moviment cultural català, la "Renaixença". És paral·lel als moviments de ressorgiment nacional característics en aquells anys en molts llocs d'Europa.

El 5 de Març de 1873 és proclamat l'Estat Català, dura dos dies i és aixafat per la força.

Després d'altres intents de reivindicació de la sobirania nacional de Catalunya, el 1892 l'assemblea de la Unió Catalanista aprova les Bases de Manresa; un projecte de constitució catalana.

En la I Guerra Mundial, 18.000 voluntaris catalans (no ciutadans francesos) van lluitar al costat de França, molts dels quals van morir en el front contra Alemanya. Malgrat això, els drets de la nostra infortunada nació van ser passats per alt, una vegada més, per la Societat de Nacions. El 1914 es va fundar la Mancomunitat de Catalunya. Institució administrativa que va fer una gran obra de cohesió nacional catalana, especialment lingüística, cultural i d'infraestructures. El 1919 la Mancomunitat va presentar al govern espanyol un projecte d'estatut d'autonomia que la situació política i finalment la dictadura de Cosí de Rivera la van frustrar.

Les eleccions municipals del 1931 van ser guanyades per les candidatures nacionalistes catalanes i republicanes. Van fer possible que el 14 d'Abril de 1931 Francesc Macià proclamés la República Catalana, que dies més tard es transformaria en Generalitat de Catalunya, després de negociacions amb el govern provisional republicà espanyol.
La Generalitat va elaborar un projecte d'estatut d'autonomia (Estatut de Nuria) aprovat en referèndum per una amplìssima majoria de catalans. Però els poders del projecte d'estatut són notablement reduïts, retallats, durant el procés de discussió. Per fi, la qual cosa queda, una autonomia molt limitada, és aprovada per les corts espanyoles el 1932.

En la guerra 1936-1939, 150.000 joves catalans van morir per eradicar el feixisme i assegurar la subsistència de la democràcia.

La qüestió catalana ha estat la causa principal de tot el malestar i dels disturbis polítics esdevinguts en l'Estat espanyol, en els tres últims segles.


4.- L'intent d'extermini de la Nació Catalana

El sistema democràtic i republicà establert el 1931, després de tres anys de guerra, 1936-1939, queda suprimit pel general Franco, després del triomf de la seva rebel·lió militar. La raó més important que Franco va al·legar, per justificar la seva rebel·lió, va anar la submissió de Catalunya, Euskadi i Galícia. És a dir, obligar-les a ser espanyoles, contra la seva voluntat.

Sota la *autocracia franquista, el poble català sofreix una repressió feroç en tots els aspectes de la vida social i col·lectiva. Quan França va ser ocupada pels alemanys, el president de Catalunya, Lluís Companys i Jover, exiliat a Bretanya, és detingut pel *Abwehr, el servei d'informació militar alemany, a petició de Franco. Després de ser interrogat i torturat a Madrid, va ser conduït a Barcelona. Companys va ser sotmès a un judici-farsa i condemnat a mort per un tribunal militar espanyol. La majoria de dirigents polítics, sindicals fins i tot intel·lectuals que no es van exiliar, van ser detinguts i assassinats en el tristament cèlebre Camp de la Bota. Falangistes, monàrquics i guàrdia civils componien els escamots d'afusellament.

La major part de la intel·lectualitat catalana s'ha d'exiliar a Mèxic, Argentina, Estats Units, Veneçuela, etc. Espanya prohibeix i reprimeix l'ús públic de la llengua catalana, a Catalunya. A les universitats i centres d'ensenyament públic i privada, Franco imposa la *españolización obligatòria, introdueix la versió de la història d'Espanya dels vencedors.

El poble català, durant 40 anys de dictadura franquista, sofreix la falta de llibertats democràtiques, elementals, i la persecució de la seva identitat nacional.



5.- Els últims anys

La mort de Franco i la creixent oposició, fan que en 1970 s'hi haurà el camí cap a la recuperació de les llibertats. Les negociacions entre representants catalans i espanyols, va donar lloc a la Constitució espanyola de 1978 que ha permès les actuals autonomies de la Catalunya Central, la Catalunya del Sud (País Valencià) i la Catalunya
Insular (Illes Balears i *Pitiusas).

Malgrat tenir diverses deficiències donis del punt de vista nacional, aquestes autonomies van ser acceptades per la major part del poble català. Però cal dir que esperava una interpretació dels textos constitucionals, més a to amb els drets de la Nació Catalana.

El 12 de desembre de 1989 el Parlament de la Catalunya Central va aprovar, sense un sol vot en contra, que la nació catalana té dret a l'autodeterminació. A l'agost de 1993, uns 20 nacionalistes catalans es podrien a les presons espanyoles, acusats de cometre actes terroristes.

L'Estat espanyol actual, sota una aparença democràtica amb que s'ha dotat, és un estat policial i militar, que practica la tortura als detinguts. Té a les seves presons a presos polítics independentistes. Mentre el problema català no és resolt satisfactòriament, amb la restauració de la independència nacional, mai hi haurà autèntica pau en l'Estat espanyol.

Els punts bàsics de les aspiracions de Catalunya no canvien amb l'existència a Espanya d'un règim més o menys liberal; ni tampoc amb un grau menor o major de persecució.

Catalunya és maltractada per Espanya, sigui el que sigui el seu règim polític; per dictadures civils i militars, monarquies absolutistes i parlamentàries, per repúbliques, per regentis, per governs provisionals... La mort de Franco no va significar, per si sola, la solució del problema català. Com tampoc ho significaria si ara fos enderrocada la
monarquia borbònica i en el seu lloc s'instaurés una república espanyola. Amb l'eliminació de Franco, es va alliberar Catalunya del feixisme, però no del domini espanyol.

Hi ha gent que comet l'error de creure que el problema català és merament un problema intern espanyol. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya, és una equivocació.

El litigi hispà-català, com qualsevol altre problema entre nació oprimida i nació opressora, sempre ha estat un plet de naturalesa internacional. En definitiva no és un problema espanyol, sinó europeu.

Considerar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol, és designar a l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació dominada, no pot esperar justícia del seu propi botxí.

Tal com la història demostra, ni una Espanya liberal i democràtica no és capaç de resoldre el problema nacional català. La unitat política de l'Estat espanyol, amb referència a Catalunya, és un mer accident històric, desgraciat, contingent; que naturalment encara es pot solucionar amb la llibertat de tota Catalunya, amb un estat nacional propi. L'annexió de Catalunya per part de Castella, en 1516, va anar el resultat de l'expansionisme militarista castellà, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, en mala hora.

Espanya no només ataca la unitat de la llengua catalana, sinó que també ataca la unitat del seu territori històric i lingüístic.

Valors universals que Catalunya afirma i comparteix

Desafiaments i esperances del nostre temps. La consciència dels problemes comuns de la humanitat, suscita en el nostre temps moltes iniciatives culturals, econòmiques i polítiques, que es proposen trobar respostes més adequades a les aspiracions de les persones i de les nacions.

La caiguda de visions unilaterals d'ordre polític, científic i ideològic, contribueix a una recerca intel·lectual més lliure, més modesta i més complexa. S'obren nous camins pera alliberar-nos dels aspectes negatius de les ideologies de la modernitat, del progrés i de la tecnologia.

La crisi dels sistemes de valors interpel·la a les grans tradicions culturals i religioses. Convida a buscar nous fonaments per a la sensibilitat ètica i aconsella exercir les responsabilitats comunes, sobre la base del diàleg.

El desenvolupament de la ciència i de la tecnologia obre perspectives que han de ser utilitzades en favor de la qualitat de la vida humana i no per perfeccionar els mecanismes de dominació i opressió.

Les contradiccions del model de desenvolupament econòmic dels estats avançats, han de generar noves propostes econòmiques que siguin viables ecològicament i compatibles amb el respecte a les diversitats culturals i nacionals.

Les escandaloses diferències en el nivell de vida dels pobles, exigeix un altre ordre internacional que asseguri efectivament la justícia i la fraternitat humanes.

El perill de domini cultural i polític exercit pels estats més poderosos i industrials de la comunicació, ha de ser equilibrat per a la protecció efectiva dels drets culturals de les nacions.

La persistència de règims polítics autoritaris i agressius, no és compatible amb les creixents i irreversibles aspiracions de tots els pobles a la democràcia, a la llibertat, a la cooperació i a la pau.

La interdependència és una novetat en la història de la humanitat. Convida a considerar d'una manera diferent els conceptes d'independència nacional i d'estat sobirà. Avui dia, l'estat sobirà és imprescindible per a cada nació. Cada nació ha de tenir el seu estat propi.

La defensa dels drets culturals i polítics de les nacions sense estat propi, és l'antítesi del colonialisme, de l'imperialisme i de l'expansionisme; sempre excloents, agressius i insolidaris. Això contribueix al fet que emergeixin els valors universalment reconeguts. Convida a donar respostes concretes als desafiaments globals del nostre temps i genera noves esperances de convivència i de pau.

Les Nacions, patrimoni de la Humanitat actual


La diversitat de cultures i de nacions és una riquesa del món actual. Cada cultura és patrimoni de la humanitat sencera, tal com proclama la UNESCO. Els processos d'autodeterminació de les nacions, en tots els continents, generaran un ordre internacional més democràtic.

Ja és hora de demanar als Nacions Unides que complementin la Declaració Universal dels Drets de l'Home, amb una Declaració Universal dels Drets de les Nacions sense Estat Propi.

El món ha experimentat uns canvis extraordinàriament positius amb la caiguda dels règims totalitaris i amb la independència de nacions oprimides durant molts anys.

En tots els continents, la consolidació de la democràcia representarà el fiançament de les comunitats nacionals.

En aquest context, Europa viu un moment important de la seva història i els pobles europeus es disposen a configurar políticament unes institucions comunes que expressin els valors compartits i permetin una presència responsable i eficaç d'Europa en la gestió dels problemes comuns de la humanitat.

Els estats, a Europa, estan en procés de redefinir les seves funcions. Cediran una part de la seva sobirania a les institucions europees i s'ocuparan de l'execució de molts dels acords comunitaris, als seus territoris. No es tracta d'una desaparició dels estats, sinó d'una transformació de les seves funcions.

És oportú recordar que les institucions europees d'avui dia, sempre han invocat els grans textos referents a la Declaració Universal dels Drets de l'Home. I han creat instruments efectius per assegurar la seva aplicació.

S'ha de recordar l'existència de la Comissió Europea dels Drets de l'Home i del Tribunal Europeu dels Drets Humans, encarregats de vigilar per a l'aplicació de la convenció del 1950, per a la salvaguarda dels drets i llibertats fonamentals dels homes i de les dones.

L'estabilitat i la pau d'Europa s'aconseguiran si les seves institucions evolucionen en el sentit de protegir totes les cultures i nacions sense estat que hi ha encara a Europa. El projecte d'unió europea obre una gran esperança si els criteris d'aquesta unió són prioritàriament l'acceptació de la diversitat de tots els pobles i el reconeixement dels seus drets.

La defensa de les identitats nacionals és una labor comuna de les nacions sense estat i dels estats de dimensions relativament reduïdes. Perquè els fenòmens de dominació cultural i política, es perpetren mitjançant l'agressió demogràfica, econòmica i dels mitjans de comunicació.

Europa ha començat una etapa de cerca de models propis en l'ordre moral, polític i cultural; perquè s'han esgotat molts dels criteris vigents.

La proposta de l'Europa de les nacions i de les cultures, se cenyeix en el gran debat actual sobre les alternatives raonables, desitjables i possibles.

La independència de Catalunya és viable, políticament i econòmicament. En canvi no és viable el model colonial espanyol. Dins de l'Estat espanyol, el futur de Catalunya no pot ser més alarmant. Per tant, no hem de parlar de la viabilitat de la Catalunya lliure, abans bé de la urgència, de l'absoluta urgència, de la independència de la Catalunya completa. Catalunya pot prescindir d'Espanya, sens dubte. Solament la independència política pot garantir el desenvolupament ple i harmònic de l'economia catalana.

La nació catalana es va formar l'any 987 i va gaudir d'independència fins que Castella la hi va usurpar en 1516. Després van ser 529 anys de vida nacional plena i sobirana, amb estat propi sempre viable.

La independència de Catalunya mai serà el resultat de les concessions d'Espanya, destrals molt a pesar seu. Serà el resultat del coratge, de la voluntat, de la determinació i de l'abnegació de tot el poble català. El problema català no ho ha creat Catalunya, sinó Espanya amb el seu expansionisme colonialista.

Espanyols i catalans serien amics, si tinguessin una frontera estatal en Fraga, Vilanova de la Reina, el *Racó, *Jumella, *Escull del Molló... Al món hi ha una gran quantitat d'estats de menor Producte Interior Brut, de menor població i de menys extensió que Catalunya; i cap vol deixar de ser estat.

Un estat català no pot interferir les relacions econòmiques ni la integració política europea. Abans bé, s'inscriu en el llarg procés descolonitzador mundial. L'estat català independent no camina contra la història, camina amb ella i és la mateixa història. Qui va contra la història és el nacionalisme espanyol expansionista que sotmet i depreda a Catalunya.

Solament en segle XX s'han format els estats següents, arran de moviments independentistes, nacions sense estat que han conquistat el seu:

Panamà es va separar de Colòmbia en 1903
Noruega es va separar de Suècia en 1905
Bulgària es va separar de Turquia en 1908
Albània es va separar de Turquia en 1912
Armènia es va separar de Turquia en 1918
Geòrgia es va separar de la Unió Soviètica en 1918
Finlàndia es va separar de la Unió Soviètica en 1917
Txèquia i Eslovàquia es van separar d'Àustria en 1918
Hongria es va separar d'Àustria en 1918
Eslovàquia es va separar de Txèquia en 1939
Croàcia es va separar de Iugoslàvia en 1941
Islàndia es va separar de Dinamarca en 1944
Eslovàquia es va separar definitivament de Txèquia en 1993
Irlanda es va separar del Regne Unit en 1937
Les Moluques es van separar d'Indonèsia en 1950
Senegal es va separar de Mali en 1960
Katanga es va separar del Congo en 1960
Biafra es va separar de Nigèria en 1967
Pakistan es va separar de l'Índia en 1947
Bangladesh es va separar del Pakistan en 1971
La República Turca del Nord de Xipre es va separar de la República Grega del Sud de Xipre en 1975
Malawi es va separar de Rhodèsia en 1963
Singapur es va separar de Malàisia en 1965
Eritrea es va separar de *Etiopia en 1993
Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Geòrgia, Ucraïna, Bielorússia, l'Azerbaitjan, Kazakhstan, Turkmenistan, Kirguizistan, Tadjikistan, es van separar de Rússia, amb motiu del desmantellament de l'imperi marxista rus.
Eslovènia es va separar de Iugoslàvia en 1990
Croàcia es va separar definitivament de Iugoslàvia en 1990
Bòsnia-Hercegovina es va separar de Iugoslàvia en 1992
Macedònia es va separar de Iugoslàvia en 1991

Resum

El corol·lari d'aquest website és manifestar al món sencer que la mil·lenària nació catalana, Catalunya, té el propòsit de restaurar la seva independència política, dins de les seves fronteres lingüístiques i històriques. L'espai nacional català abasta de Salses fins a Guardamar i de Garrotxa fins a Maó. O si es vol, de la serralada de les Corberes fins al riu Segura i del riu Cinca fins a la illa de Menorca. L'estat nacional català serà independent i sobirà; articulat a Europa. La independència de la Catalunya re-unificada: un imperatiu democràtic, una exigència moral a la llum del dret internacional.

Territori: 69.822,93 km2.

Població: 10.257.632 ànimes.