Página 12

Boff està convençut que, amb el papa Francisco, va arribar molt més que un home que ve de lluny: en la seva visió, amb ell van arribar al Vaticà altra filosofia de la vida, de la política, una altra pràctica pastoral, una altra sociologia i un altre cristianisme .
La tendresa i la intel · ligència juntes són armes molt dissuasives. Escoltant parlar al teòleg brasiler Leonardo Boff s'entén ràpidament per què el seu amic Joseph Ratzinger el va apartar de l'Església quan es va publicar un dels llibres fundadors de la Teologia de l'Alliberament escrits per Boff, Església, carisma i poder.

Molt abans de ser papa, Ratzinger va ser amic de Leonardo Boff, però quan el sever teòleg alemany va començar a enfilar l'escala del poder vaticà no va dubtar a aixecar la mà per seure Leonardo Boff en el mateix butaca on, molts segles abans, la Santa Seu va jutjar a Galileu Galilei. Leonardo Boff va pagar el tribut de les seves idees. Va perdre el dret d'exercir el sacerdoci.

Han passat molts anys i molts combats i Leonardo Boff no va perdre gens d'aquesta intel · ligència que envolta les coses en una barreja de racionalitat i revelació juvenil. El paisatge que envolta la seva casa de Petrópolis és idíl · lic, frondós i absorbent com les idees que aquest intel · lectual de 75 anys va exposant amb la frescor d'un adolescent. Amb el títol "El papa del poble", la revista Time va triar al papa Francisco com a personalitat de l'any. "El que fa a aquest Papa tan important és la rapidesa amb la que va capturar l'esperança dels milions de persones que havien abandonat tota esperança en l'Església", escriu Time.

Leonardo Boff no està lluny de pensar el mateix. S'acaba l'any de l'elecció de Bergoglio com a primer papa no europeu de la història. En aquesta entrevista amb Página/12, Leonardo Boff fa un balanç de les esperances suscitades per Francisco, de les perspectives de transformació que s'aixequen a l'horitzó, dels actes ja complerts i dels que vindran. El teòleg brasiler està convençut que, amb Francisco, va arribar molt més que un home que ve de lluny: en la seva visió, amb ell van arribar al Vaticà altra filosofia de la vida, de la política, una altra pràctica pastoral, una altra sociologia i un altre cristianisme inspirats en l'arrel mateixa del continent. -Passen els mesos i, a la seva manera, el papa Francisco segueix donant sorpreses. Com analitza vostè aquest moment particular del catolicisme a través d'una figura que està desplaçant gairebé tots els centres de gravetat del Vaticà?

-Estem en una situació totalment nova. Nosaltres venim d'un hivern molt dur i rigorós amb Joan Pau II i Benet XVI. Ara sentim la primavera amb les seves flors i els seus fruits. Francesc és un papa que sorprèn, que cada dia inventa coses noves. És la primera vegada que un papa no ve de la vella cristiandat europea, sinó de la perifèria, és a dir d'Amèrica llatina. Les esglésies d'Amèrica llatina eren esglésies mirall mentre que les esglésies d'Europa eren esglésies font. Ara, després de 500 anys, les nostres esglésies s'han convertit en esglésies font. Les nostres esglésies tenen les seves tradicions, les seves reflexions, les seves litúrgies, han creat un estil de cristianisme lligat a l'alliberament, al compromís social.

D'aquest brou espiritual, polític i religiós ve el papa Francisco. El nou papa té un altre tipus de missatge, no és el cristianisme vell, doctrinari, disciplinar. Es tracta d'un cristianisme de profunda comunió amb totes les persones, lliure de doctrines castradores, amb un missatge basat en la senzillesa i la pobresa. Això és inèdit en la història del papat. Cal tenir en compte que només 24 per cent dels cristians està a Europa, 62 per cent a Amèrica llatina i els altres a àsia i àfrica. Això significa que, avui, el cristianisme és una religió de Tercer Món. Va tenir les seves arrels en el Primer Món, però això ja ha passat. Francesc és molt conscient d'això. Per això té la fantasia creadora i és capaç de dir "cal canviar". I crec molt en la seva fantasia, en la seva llibertat, en el seu cor, en la seva llibertat espiritual. L'Església necessita cor, no poder. On hi ha poder no hi ha amor ni compassió. Francisco té amor i compassió. I no vol saber res de poder ni de tradicions. -Per a vostè llavors Francisco és un papa de combat.

-Crec que Francisco combina dues coses: la tendresa de Francisco i el rigor del jesuïta. És franciscà en la manera de viure humil, popular, però és un jesuïta de la racionalitat moderna: analitza els fenòmens, identifica la causa principal i, quan descobreix, intervé amb molta determinació. Crec que el Papa és una combinació feliç entre tendresa i vigor. Això és el que necessitem a l'Església. Cap a fora és un pastor, cap a dins és molt rigorós. Quan va estar a Rio de Janeiro, el discurs més dur que va pronunciar va ser per als bisbes i cardenals.

Els va dir que no eren pobres ni interiorment, ni exteriorment, que eren durs amb el poble i que no van ser capaços de fer la revolució de la tendresa, de la compassió, de la compenetració amb el poble. A Roma diu el mateix: els ministres de l'Església han de sortir de la fortalesa cap al poble, i el poble ha de poder venir i sentir a casa. L'Església no està per condemnar ningú sinó per acollir, perdonar, suscitar esperances i tenir compassió amb els que tenen problemes. Aquesta és la característica més bella i evangèlica de Francesc. -Vostè creu que Francisco pot realment reformar l'Església.

-Jo crec que Francisco, abans de reformar la cúria i l'Església, ja va reformar el papat. L'estil del Papa és un altre. El papat té un ritual, en les vestimentes, en els símbols del poder. Francisco va renunciar a tot això i va fer el treball contrari: va aconseguir que el papat s'adaptés a les seves conviccions, als seus hàbits. Per això va renunciar a tots els símbols de poder. Va dir: "l'Església ha de ser pobre com Jesús". San Pere no tenia un banc i Jesús no entenia res de comptabilitat! Jesús era un profeta que portava fe, esperances. Francisco rescata la tradició més vella de l'Església i refusa dir papa. Papa és un títol dels emperadors. Francisco es considera un bisbe de Roma que governa l'Església en la caritat, no en el dret canònic. Això canvia tot.

Francesc és més que un nom: és un projecte d'Església, d'una societat més senzilla, solidària, és el projecte d'una simplicitat voluntària, d'una sobrietat compartida. Possiblement, això crearà una crisi entre els bisbes i cardenals. Ells es creuen prínceps de l'Església i el Papa no vol res d'això. Francisco vol que es renovi el pacte de les catacumbes quan, al final del Vaticà II, 30 bisbes es van reunir a les catacumbes i van fer vots de viure en la pobresa, abandonar els palaus i viure al mig del poble. Aquesta és la proposta per a tota la jerarquia de l'Església. Aquesta serà per a mi la gran revolució de Francisco.

- Amb quines forces Francisco podrà canviar les males tendències profundes de l'Església? Per ara hem sentit un missatge pastoral molt entusiasta, però per arribar a la transformació completa hi ha un gran pas. És que es recolzarà en la Teologia de l'Alliberament, tan reprimida per Joan Pau II i Benet XVI?

-És un papa molt intel · ligent. Francisco va criticar molt als conservadors. L'11 de setembre va acceptar trobar-se amb Gustavo Gutiérrez (l'altre inspirador de la Teologia de l'Alliberament). Això em sembla molt important per donar suport a aquesta teologia que és, a més, en certa forma, el lloc d'on ell ve. L'Argentina té una Teologia de l'Alliberament pròpia, que és la teologia de la cultura popular. Francisco es va recolzar en aquesta teologia que es diferencia de la teologia de l'alliberament comú perquè no treballa entorn del conflicte de classes, sinó al voltant de la cultura dominant, la cultura dominada, cultura del silenci que cal alliberar. El està en aquesta línia. I d'allí ve la seva novetat. Ja va triar 8 cardenals de tot el món per crear una instància de decisió.

Seria fantàstic si Francisco convidés a dones a dirigir els destins de l'Església en la perspectiva de la globalització. Fins avui, el cristianisme era una cosa occidental que es va anar convertint en una cosa cada vegada més accidental. Ha de ser ara globalitzat. Per ser global, ha de tenir altres dimensions. L'Església no va trobar el seu lloc en la globalització. L'Església és molt romanitzada, eurocèntrica. Però Francisco té la visió del jesuïta Sant Francesc Xavier, missioner de la Xina, segons la qual l'Església ha de sortir. Per a mi la millor manera és crear una xarxa d'esglésies i comunitats que encarnin en les cultures i tingui rostres xinesos, japonesos, africans, llatinoamericans. És un altre tipus de presència de l'Església, no com a poder, sinó com una instància de suport a tot el que és humà.

El cristianisme es suma a altres religions, a altres camins espirituals, i renuncia així al seu privilegi d'excepcionalitat, com si fos l'única Església veritable, l'única religió vàlida. No El cristianisme està al costat de les altres per alimentar valors humans, per salvar la nostra civilització, que està amenaçada.

-No obstant això, el discurs tradicional del Vaticà encara es manté.

-Sí, jo crec que ell seguirà mantenint el discurs tradicional de defensa de la vida, contra l'avortament, però amb una diferència: abans, els temes de la moral sexual, familiar, del celibat dels sacerdots o del sacerdoci de les dones, eren temes prohibits, no es podien discutir. Cap cardenal, bisbe o teòleg podia parlar d'això. Francesc no, ell va deixar oberta la discussió. El va obrir una àmplia discussió en l'Església i va a recollir elements que es poden tornar universals. Francisco va obrir molts espais. No sé fins a quin punt pot avançar amb això, però sí que hi haurà una àmplia discussió en l'Església. Possiblement s'aconsegueixi permetre que les esglésies locals, per exemple a l'àfrica, on hi ha altres cultures tribals, una altra relació amb la sexualitat, puguin actuar d'una altra manera davant la utopia cristiana, una forma que no sigui només l'occidental. Ara tenim una sola manera de ser cristià, però hi ha altres.

A Amèrica llatina estem demostrant que és possible un cristianisme afro-indígena-europeu, una barreja de tres grans cultures. Per això aquí l'Església té un altre rostre, és més oberta, més compromesa amb els canvis que beneficien al poble. Hem de universalitzar això perquè la injustícia mundial és molt gran. I aquest papa és molt sensible davant els últims, els invisibles. Aquí està la seva centralitat.

-Ja ha passat cert temps després de la renúncia del papa Benet XVI. Aquest fet va ser un enorme terratrèmol per als catòlics del món. Quina és avui la seva anàlisi sobre aquest moment de fractura sense el qual el pape Francesc no hagués arribat a la butaca de Pere?

-Jo crec que quan Benet XVI va llegir l'informe de més de 300 pàgines sobre la situació interna de l'Església, sigui el que concernia els problemes del banc del Vaticà, sigui els escàndols sexuals que implicaven bisbes i cardenals, crec que això ho va colpejar profundament. Benet XVI va sentir que no tenia força física, ni psíquica, ni espiritual per enfrontar un embolic semblant. Aquest problema no venia des de fora, del món, de la societat, no: el problema venia des de dins de l'Església, de la seva part més central que és la cúria romana. Això ho va escandalitzar. Benet va ser molt humil en reconèixer que una altra persona havia de venir amb més força, amb més i determinació i una altra visió de l'Església per crear un horitzó d'esperances i credibilitat que l'Església havia perdut totalment.

-El banc del Vaticà i tots els escàndols lligats a ell van ser un dels desencadenants de la renúncia de Benet XVI. Tot just va assumir, les primeres mesures que va adoptar el papa Francisco afecten justament el banc. Creu vostè que podrà dur a terme la reforma final d'aquesta institució financera compromesa amb la màfia i la circulació de diners opac?

-Al banc del Vaticà hi ha molts diners de la màfia, recolzada i compromesa amb altes figures de la cúria romana. En aquest sentit, hi ha un risc que pesa sobre el Papa. Quan la màfia se sent agredida és capaç de cometre crims, d'eliminar persones. Per això és molt intel · ligent que el Papa no visqui en els departaments pontificiales sinó en una Casa d'Hostes, és molt intel · ligent també que no mengi sol, sinó amb moltes persones. Francisco va dir de broma que així era més difícil enverinar. Però més enllà d'això, crec que Francisco va a inaugurar una dinastia de papes del Tercer Món, d'àfrica, d'àsia, d'Amèrica llatina. Amb això s'enriquirà el catolicisme amb valors d'altres cultures que mai van ser respectades sinó colonitzades.

El cristianisme d'Amèrica llatina és un cristianisme de colonització. Vam fer molts esforços per crear un cristianisme nostre, amb els nostres sants, els nostres màrtirs. El nostre cristianisme té el seu propi rostre, que no és el vell rostre europeu. Això facilitarà que el cristianisme sigui una proposta bona per a la humanitat, no només per als cristians. El nostre cristianisme té un altre element d'ètica, d'humanitat, d'espiritualitat per a un món altament materialitzat, tecnològicament sofisticat. Francisco encarna aquest contrapunt, aquesta dimensió. La seva proposta té futur.