|
General: L´amenaca feixista a Venecuela ...
Elegir otro panel de mensajes |
|
De: Ruben1919 (Mensaje original) |
Enviado: 19/02/2014 14:15 |
2014.02.19
Hola: va una nota sobre la conjuntura actual de Veneçuela.
|
Leopoldo López Mendoza, líder del "ala dura" (vulgo: feixistes) de la dreta veneçolana |
(Per Atilio A. Boron) L'escalada desestabilitzadora que actualment pateix la Veneçuela bolivariana té un objectiu no negociable: l'enderrocament del govern de Nicolás Maduro. No hi ha ni una mica d'interpretació de qui això escriu en aquesta afirmació. Va ser expressada en reiterades ocasions no només pels manifestants de la dreta als carrers sinó pels seus principals líders i instigadors locals: Leopoldo López (exalcalde del municipi de Chacao, a Caracas, i cap del partit Voluntat Popular) i María Corina Machado, diputada per Suma't a l'Assemblea Nacional de Veneçuela. En més d'una ocasió es van referir a les intencions que perseguien amb les seves protestes utilitzant una expressió a la qual regularment apel · Departament d'Estat: "canvi de règim", forma amable i eufemística que reemplaça a la desprestigiada "cop d'estat". El que es busca és precisament això: un "cop d'estat" que posi punt final a l'experiència chavista. La invasió a Líbia, i l'enderrocament i linxament de Muammar al-Gaddafi són un exemple de "canvi de règim"; fa mig segle que els Estats Units està proposant sense èxit alguna cosa similar per a Cuba. Ara ho estan intentant, amb totes les seves forces, a Veneçuela. Aquesta ferotge campanya en contra del govern bolivarià-en realitat, un procés de feixistització de llarga data-té arrels internes i externes, íntimament imbricades i solidàries en un objectiu comú: acabar amb el malson instaurada pel Comandant Hugo Chávez des que va assumir la presidència el 1999. Per als Estats Units l'autodeterminació veneçolana afirmada sobre les majors reserves comprovades de petroli del món, la derrota del ALCA i els avenços dels processos d'integració i unitat a Amèrica Llatina i el Carib-la UNASUR, el Mercosur ampliat, la CELAC, Petrocaribe, entre d'altres-impulsats com mai abans mai pel líder bolivarià són desafiaments intolerables i inadmissibles, mereixedors d'un exemplar escarment. Per a la oposició interna el chavisme va significar la fi de les prebendes i negociats que obtenia per la seva col · laboració amb el govern d'Estats Units i les empreses nord-americanes en el saqueig i el pillatge de la renda petroliera, i que va trobar en els líders i organitzacions polítiques de la Quarta República seus socis menors i imprescindibles operadors locals. Tant Washington com els seus peons estaven segurs que el chavisme no sobreviuria a la desaparició física del seu fundador. Però amb les presidencials del 14 abril 2013 les seves esperances es van esfumar: Nicolás Maduro va prevaler sobre Henrique Capriles per un percentatge molt petit, però suficient i indiscutible, de vots. La resposta d'aquests oligarques transvestits en senyeres figures de la república va ser primer desconèixer el veredicte de les urnes i després deslligar violentes protestes que van cobrar la vida de més d'una desena de joves bolivarians, deixant ferits a uns cent, a més de la destrucció de nombrosos edificis i propietats públiques. Cal consignar que al dia d'avui, deu mesos després de les eleccions presidencials, Washington no ha reconegut formalment el triomf de Nicolás Maduro. En canvi, el inversemblant Premi Nobel de la Pau va demorar hores a reconèixer com a triomfador dels comicis presidencials hondurenys del 24 de novembre passat-viciats fins fora mida i fraudulents com molt pocs-al candidat de "l'ambaixada", Joan O. Hernández. L'imperialisme no s'equivoca en elegir els seus enemics: els Castro, Chávez, ara Maduro, Correa, Morales, i contràriament al que alguns ingènuament postulen, no hi ha una dreta que sigui "oposició lleial" a un govern genuïnament d'esquerra. Menys encara quan es tracta d'una dreta manejada per telecomandament des de la Casa Blanca. Si es comporta amb lleialtat és perquè aquest govern ja va ser colonitzat pel capital. Malgrat la violència dels militants de la Taula d'Unitat Democràtica que sostenia la candidatura de Capriles el govern va aconseguir restablir l'ordre als carrers. Van contribuir a això la clara i enèrgica resposta governamental i, a més, la certesa que tenia la dirigencia del MUD que les properes eleccions municipals del 8 de Desembre-que la dreta va caracteritzar com un plebiscit-els permetrien derrotar el chavisme per després exigir la immediata renúncia de Maduro o, en el pitjor dels casos, convocar un referèndum revocatori anticipat sense haver d'esperar fins a mitjans del 2016 tal com ho estableix la Constitució. Però la jugada els va sortir malament, perquè van ser àmpliament derrotats per gairebé un milió de vots i nou punts percentuals de diferència. Atònits davant l'inesperat del resultat, que per primera vegada li oferia al govern bolivarià la possibilitat de gestionar durant dos anys els assumptes públics i administrar l'economia sense haver de involucrar-se en virulentes i distractores campanyes electorals, els antichavistes van peregrinar a Washington per redefinir la seva estratègia en funció de les necessitats geopolítiques de l'imperi i rebre ordres, diners i ajudes de tot tipus per sostenir el seu projecte desestabilitzador. Derrotats a les urnes ara la prioritat immediata era, com ho exigís Richard Nixon per al Xile de Salvador Allende el 1970, "fer grinyolar l'economia". D'aquí els sabotatges, les campanyes de desproveïments programats i la disbauxa de l'especulació canviària (segons recomana en el seu manual d'operacions l'expert de la CIA Eugene Sharp), els atacs a la premsa on les mentides i el terrorisme mediàtic no coneixen límit o escrúpol moral algun i, després, com a rematada, "escalfar carrer" buscant crear una situació similar a la de la ciutat de Bengasi a Líbia, capaç de desbaratar completament l'economia i deslligar una gravíssima crisi de governabilitat que tornés inevitable la intervenció d'alguna potència amiga, que ja sabem qui és, perquè acudís en auxili dels veneçolans per restaurar l'ordre trencat. Una rere l'altra totes aquestes iniciatives van acabar en el fracàs, però no per això la dreta abandonarà els seus propòsits sediciosos. Leopoldo López s'acaba de lliurar a la justícia i és d'esperar que aquesta li faci caure, a ell i al seu company, María Corina Machado, tot el pes de la llei. Porten diverses morts sobre les seves motxilles i el pitjor que li podria passar a Veneçuela seria que el govern o la justícia no advertissin el que s'oculta dins de l'ou de la serp. En situacions com aquestes, i davant enemics com aquests, qualsevol intent de "reconciliació nacional" o de "línia tova" és la segura ruta cap a la pròpia destrucció. Els feixistes i l'imperialisme només entenen el llenguatge de la força. López i Machado han de rebre un càstig exemplar, sempre dins del marc de la legalitat vigent, i no haurien de descartar violentes manifestacions per exigir el seu immediat alliberament. Tampoc caldria rebutjar la hipòtesi que, en la seva desesperació, la dreta pogués apel · lar a qualsevol recurs, per aberrant que sigui. Però el processament i càstig dels instigadors de tant vessament de sang no serà suficient per ventar el risc d'un brutal enderrocament del govern bolivarià, l'única garantia rau en l'activa mobilització i organització de les masses chavistes per sostenir a "la seva revolució", amb els seus molts encerts i també els seus errors. Això és l'únic que permetrà ventar el perill d'un assalt feixista al poder que posaria sagnant fi a la gesta bolivariana, desencadenant una onada reaccionària que reverberaría per tot el continent. Per aquest motiu el que estigui en joc en aquests moments no és només el futur de Veneçuela sinó el de tota la Nostra Amèrica.
|
|
|
Primer
Anterior
2 a 2 de 2
Siguiente
Último
|
|
19.2.2014
Hola: va una nota sobre la coyuntura actual de Venezuela.
|
Leopoldo López Mendoza, líder del "ala dura" (vulgo: fascistas) de la derecha venezolana |
(Por Atilio A. Boron) La escalada desestabilizadora que actualmente sufre la Venezuela bolivariana tiene un objetivo no negociable: el derrocamiento del gobierno de Nicolás Maduro. No hay un ápice de interpretación de quien esto escribe en esta afirmación. Fue expresada en reiteradas ocasiones no sólo por los manifestantes de la derecha en las calles sino por sus principales líderes e instigadores locales: Leopoldo López (ex alcalde del municipio de Chacao, en Caracas, y jefe del partido Voluntad Popular) y María Corina Machado, diputada por Súmate a la Asamblea Nacional de Venezuela. En más de una ocasión se refirieron a las intenciones que perseguían con sus protestas utilizando una expresión a la que regularmente apela el Departamento de Estado: “cambio de régimen”, forma amable y eufemística que reemplaza a la desprestigiada “golpe de estado”. Lo que se busca es precisamente eso: un “golpe de estado” que ponga punto final a la experiencia chavista. La invasión a Libia, y el derrocamiento y linchamiento de Muammar El Gadafi son un ejemplo de “cambio de régimen”; hace medio siglo que Estados Unidos está proponiendo sin éxito algo similar para Cuba. Ahora lo están intentando, con todas sus fuerzas, en Venezuela. Esta feroz campaña en contra del gobierno bolivariano –en realidad, un proceso de fascistización de larga data- tiene raíces internas y externas, íntimamente imbricadas y solidarias en un objetivo común: acabar con la pesadilla instaurada por el Comandante Hugo Chávez desde que asumiera la presidencia en 1999. Para Estados Unidos la autodeterminación venezolana afirmada sobre las mayores reservas comprobadas de petróleo del mundo, la derrota del ALCA y los avances de los procesos de integración y unidad en América Latina y el Caribe –la UNASUR, el Mercosur ampliado, la CELAC, Petrocaribe, entre otros- impulsados como nunca antes jamás por el líder bolivariano son desafíos intolerables e inadmisibles, merecedores de un ejemplar escarmiento. Para la oposición interna el chavismo significó el fin de las prebendas y negociados que obtenía por su colaboración con el gobierno de Estados Unidos y las empresas norteamericanas en el saqueo y el pillaje de la renta petrolera, y que encontró en los líderes y organizaciones políticas de la Cuarta República sus socios menores e imprescindibles operadores locales. Tanto Washington como sus peones estaban seguros de que el chavismo no sobreviviría a la desaparición física de su fundador. Pero con las presidenciales del 14 de Abril del 2013 sus esperanzas se esfumaron: Nicolás Maduro prevaleció sobre Henrique Capriles por un porcentaje muy pequeño, pero suficiente e indiscutible, de votos. La respuesta de estos oligarcas travestidos en señeras figuras de la república fue primero desconocer el veredicto de las urnas y luego desatar violentas protestas que cobraron la vida de más de una decena de jóvenes bolivarianos, dejando heridos a unos cien, amén de la destrucción de numerosos edificios y propiedades públicas. Cabe consignar que al día de hoy, diez meses después de las elecciones presidenciales, Washington no ha reconocido formalmente el triunfo de Nicolás Maduro. En cambio, el inverosímil Premio Nobel de la Paz demoró horas en reconocer como triunfador de los comicios presidenciales hondureños del 24 de Noviembre pasado -viciados hasta lo indecible y fraudulentos como muy pocos- al candidato de “la embajada”, Juan O. Hernández. El imperialismo no se equivoca al elegir a sus enemigos: los Castro, Chávez, ahora Maduro, Correa, Morales; y contrariamente a lo que algunos ingenuamente postulan, no existe una derecha que sea “oposición leal” a un gobierno genuinamente de izquierda. Menos aun cuando se trata de una derecha manejada por telecomando desde la Casa Blanca. Si se comporta con lealtad es porque ese gobierno ya fue colonizado por el capital. Pese a la violencia de los militantes de la Mesa de Unidad Democrática que sostenía la candidatura de Capriles el gobierno logró restablecer el orden en las calles. Contribuyeron a ello la clara y enérgica respuesta gubernamental y, además, la certeza que tenía la dirigencia del MUD que las próximas elecciones municipales del 8 de Diciembre -que la derecha caracterizó como un plebiscito- les permitirían derrotar al chavismo para luego exigir la inmediata renuncia de Maduro o, en el peor de los casos, convocar a un referendo revocatorio anticipado sin tener que esperar hasta mediados del 2016 tal como lo establece la Constitución. Pero la jugarreta les salió mal, porque fueron ampliamente derrotados por casi un millón de votos y nueve puntos porcentuales de diferencia. Atónitos ante lo inesperado del resultado, que por primera vez le ofrecía al gobierno bolivariano la posibilidad de gestionar durante dos años los asuntos públicos y administrar la economía sin tener que involucrarse en virulentas y distractoras campañas electorales, los antichavistas peregrinaron a Washington para redefinir su estrategia en función de las necesidades geopolíticas del imperio y recibir órdenes, dineros y ayudas de todo tipo para sostener su proyecto desestabilizador. Derrotados en las urnas ahora la prioridad inmediata era, como lo exigiera Richard Nixon para el Chile de Salvador Allende en 1970, “hacer chirriar la economía”. De ahí los sabotajes, las campañas de desabastecimientos programados y el desenfreno de la especulación cambiaria (según recomienda en su manual de operaciones el experto de la CIA Eugene Sharp); los ataques en la prensa en donde las mentiras y el terrorismo mediático no conocen límite o escrúpulo moral alguno y, luego, como remate, “calentar la calle” buscando crear una situación similar a la de la ciudad de Bengasi en Libia, capaz de desbaratar por completo la economía y desatar una gravísima crisis de gobernabilidad que tornase inevitable la intervención de alguna potencia amiga, que ya sabemos quién es, para que acudiese en auxilio de los venezolanos para restaurar el orden quebrantado. Una tras otra todas estas iniciativas terminaron en el fracaso, pero no por ello la derecha abandonará sus propósitos sediciosos. Leopoldo López se acaba de entregar a la justicia y es de esperar que esta le haga caer, a él y a su compinche, María Corina Machado, todo el peso de la ley. Llevan varias muertes sobre sus mochilas y lo peor que le podría pasar a Venezuela sería que el gobierno o la justicia no advirtieran lo que se oculta dentro del huevo de la serpiente. En situaciones como éstas, y ante enemigos como éstos, cualquier intento de “reconciliación nacional” o de “línea blanda” es la segura ruta hacia la propia destrucción. Los fascistas y el imperialismo sólo entienden el lenguaje de la fuerza. López y Machado deberán recibir un castigo ejemplar, siempre dentro del marco de la legalidad vigente, y no deberían descartarse violentas manifestaciones para exigir su inmediata liberación. Tampoco habría que desechar la hipótesis de que, en su desesperación, la derecha pudiese apelar a cualquier recurso, por aberrante que sea. Pero el procesamiento y castigo de los instigadores de tanto derramamiento de sangre no será suficiente para aventar el riesgo de un brutal derrocamiento del gobierno bolivariano; la única garantía estriba en la activa movilización y organización de las masas chavistas para sostener a “su revolución”, con sus muchos aciertos y también sus errores. Eso es lo único que permitirá aventar el peligro de un asalto fascista al poder que pondría sangriento fin a la gesta bolivariana, desencadenando una oleada reaccionaria que reverberaría por todo el continente. De ahí que lo que esté en juego en estas horas no es sólo el futuro de Venezuela sino el de toda Nuestra América.
|
|
|
|
|
|
|
©2025 - Gabitos - Todos los derechos reservados | |
|
|